Va de vi

Museo de Historia Torre dels Enagistes, Manacor (Mallorca) 2010


LA DESAFORADA FORÇA DEL VI


L'ampolla de vi evidencia la importància que els surrealistes com Dalí, Magritte, Delvaux, Tanguy o Massot concediren al subconscient i dóna una idea de les possibilitats artístiques que oferia l'aplicació dels mètodes automàtics del grup, basats en la imaginació i les associacions lliures. Joan Miró va pintar “L'ampolla de vi” el 1924, molts d’altres artistes han dedicat llenços a pintar ampolles, plenes i buides donant aquesta idea física d’eternitat infinita.Alguns també van intentar oblidar la seva tragèdia amb alcohol en la bohèmia parisenca com Rimbaud, Modigliani, Baudelaire, Monet o Satie. Idees sentimentals, efectes de les malenconies desplaents com a motiu d’inspiració, catalitzadores de l’art, de la creativitat més subtil.

Ara, al segle XXI, no es tracta de descontextualitzar certs objectes del seu ús habitual sinó d’intervenir, manipular i deixar-los un marge de maniobra. Els nous suports artístics han donat una llibertat creadora sorprenent. Les ampolles de vi són presents en la nostra vida quotidiana i surten de qualsevol lloc. Ara la ironia, el joc, l’equívoc i l’imprevist fan que es converteixin en un argument en la pintura i l’escultura de l’artista manacorí Miquel Mesquida. Ell mateix prolonga a l’infinit un espai de relació entre els éssers humans que passen alternativament de l’entesa a la discòrdia. I és que en el fons, l’entesa i el desacord són com el joc de clar-obscurs.

Miquel Mesquida ha sabut conjugar la seva pintura, que conté molta força, amb el món del vi i ens torna a mostrar els seus personatges foragitats que transgredeixen la raó però que capten els propòsits desfiguradors, alteradors de les aparences i deformadors de persones i coses, perquè a la fi és una necessitat de comunicar i comunicar-se. Les seves propostes em semblen escenaris emocionals més que expressions conceptuals d’una idea. Determinats personatges xoquen sobtadament provocant una mena d’explosió perceptiva que no ens pot deixar indiferents.

El pintor austríac Egon Schiele (1890-1918) va superar el gust esteticista dels seus antecessors com Gustav Klimt per introduir personatges més aviat lletjos i ser l’antecedent dels moviments artístics més tenebrosos del segle. Schiele pintava captant l’ànima dels retratats amb un aspecte grotesc, però paradoxalment era un pintor molt sensual que explorava certs aspectes de l’essència humana amb encert. Una manera de plasmar sentiments ocults molt semblants a Mesquida pel que tenen les seves figures, gairebé monstres, de flirtejar amb el món real. Un món aparentment estremidor però impregnat de bona fe, la mateixa que impera en tota la seva obra.

La iconografia esbossada a través de petits detalls ens endinsa en un món reordenat per la seva pròpia mirada. Imatges impactants, sinceres i que ressalten pel color de les línies definidores aporten a aquesta pintura una gran expressivitat plàstica. M’agrada dir de les obres d’en Miquel Mesquida que segueixen la lògica estranya del gran enigma de l’art: una lògica incòmode que convida a entrar-hi però que alhora, t’expulsa i et fa fora. Per això aquesta exposició es queda amb la carn però no amb el cos i tota la seva complexitat existencial i orgànica.

Gustave Courbet , rebel i apassionat, fou el pintor audaç per excel.lència, l’home més arrogant i orgullós de la França del segle XIX. En el seu manifest realista afirmava: “Vull plasmar els costums, les idees i l’atmosfera de la meva època, d’acord amb el meu punt de vista”.

Georgina Sas