Sofismes

Can Gelabert, Binissalem (Mallorca) 2009


LA CARA FOSCA

Realitzades fa dos anys, aquestes obres de Miquel Mesquida, fins ara inèdites, representen sols una vessant dels seu univers creatiu. En paraules seves:“La llum necessita de la foscor” i, com l’altra cara de la moneda, és en aquestes obres on es manifesta, sense concessions, la crueltat i la vilesa humanes. En un gest introspectiu però contingut l’artista es rebel·la contra les diverses formes de sofisme imperants, contra l’engany, la hipocresia.

Aquests quadres no són agradables de mirar i, malgrat, no podem deixar de mirar-los. Ens atrapen, potser sigui pels grans formats, o per l’atracció que sentim —acceptada en el món de l’art des del romanticisme— vers la lletjor, la crueltat... però especialment perquè aquesta obra és tot el contrari del que resa el títol de la mostra: és sincera. És una obra que sorgeix de la necessitat i de la passió de l’artista i per això, vibra, destil·la autenticitat..

L’aparença expressament grollera, inacabada, d’algunes pintures —en clara comunió amb el que expressa— ens remet inevitablement a Jean-Michel Basquiat, el gran rebel de la història de la pintura. A ell ens recorda també la presència de grafismes: no decoren ni expliquen la pintura, sinó que formen part d’ella, són un element més, com el collage... Malgrat ni un mot és gratuït. Ens remet a la llibertat del mur urbà que accepta –quin remei?- dibuixos, paraules... graffitis.

Algunes figures sols esbossades i les frases a llapis incloses a mode d’anotació personal —en ocasions sembla que expressament illegibles— fan pensar en un art que no acaba de voler ser mostrat, aplegat in fraganti, en el brollar de la seva creació... Les mans de l’artista no donen a l’abast, aboca les seves curolles, ràpid —no fos cosa s’esvaeixin o es vegin sobrepassades per altres noves— fugaç —d’aquí l’esbós— però contundent. Es tracta, sens dubte, de pintura. No permet que ho oblidem. No vol fer il·lusió d’altra cosa: regalima la pintura com la sang en alguns personatges.

Si bé el traç enèrgic i visceral de Mesquida fa pensar en Picasso, i en alguna obra regna una atmosfera semblant a la del surrealisme de Magritte, l’angoixa o la tètrica comicitat d’alguns personatges ens recorda l’expressionisme alemany. Mesquida es nodreix de tot aquest llegat però es fa el seu propi camí. Amb un expressionisme molt particular, crea tot un univers de personatges desventurats. D’una banda, els sofistes de galtes rosades i faccions rudes, d’abrics vermells i cors pervertits; de l’altra, els penjats, els que només tenen bitllet d’anada, els que sagnen pel nas, pels ulls... En algun racó, la cara de l’artista, petita, espia. La seva mà deixa petjades, aquí i allà.Tampoc hi falta Déu, l’ull que tot ho veu, en nom del qual actuen molts sofistes.

No són fàcils, no, les relacions. Més d’un monstre s’amaga entre nosaltres, algun porta sotana. Altres sols intenten sobreviure, aprofitar alguna de les 108 oportunitats.Altres observen i pinten, sabent que abans que ho hagin acabat esperarà una altra cosa a ser pintada. Que regalimi, doncs, la pintura.

Bel Maria Galmés