Pulverem reverteris

Centre d’Estudis Catalans de La Sorbonne, París (Francia) 2011


L’art del sacrifici

Cap corpus teòric no ha pogut desxifrar a dia d’avui els mecanismes pels quals es regeix el llarg procés de la maduresa. Dins el camp de la creació artística, el misteri envers la qüestió, que és irrenunciablement humana, proposa una complexitat encara més fosca i per a la qual tota resposta sembla sempre inconsistent i mancada de la solidesa d’una sentència sàvia. L’obra de l’artista Miquel Mesquida representa, en aquest sentit, una equació extrema.
L’autor, dedicat més àmpliament a la pintura que no a l’escultura, nasqué a Manacor (Mallorca oriental) el 1954 i ha anat conformant una carrera que s’ha desenvolupat de manera rigorosa a partir de l’any 2005, malgrat la incipient activitat expositiva precedent a les dècades dels anys setanta i vuitanta.
Amb aquest esquema inicial, cal admetre que l’actual abocament integral del pintor a la tasca artística frega amb una sèrie d’interrogants que originen una problemàtica multifocal que eixamplen la dimensió estètica, abans que restringir-la. En primer lloc, cal posar en relleu, de l’artista, una actitud rebel i inconformista —oportunament reflectida en el treball amb els pinzells— que contrasta amb l’edat de qui ja es troba al bell mig del camí de la nostra vida, parafrasejant el Dant. En segon lloc, l’època d’inactivitat del pintor no s’ha de considerar al marge de la seva inquietud vers l’art sinó com un període de latent creativitat que l’ha dut al seu punt actual, de gran efervescència, i que aglutina, per altra banda, un nodrit i enriquidor bagatge vital.
El currículum vitae de Miquel Mesquida evidencia, en aquests darrers anys, l’expansió internacional de l’interès vers la seva obra amb diferents exposicions individuals a les ciutats d’Alemanya Ingolstad (2009) i Berlín (2009 i 2010) i altres col·lectives a Dordrecht (2009) i a Capelle aan den Ijssel (2010), ambdues als Països Baixos. Posseeixen obra seva l’Ajuntament de Palma (Mallorca), altres col·leccions municipals, així com a Can Prunera Museu Modernista (Sóller, Mallorca septentrional). D’aquesta manera, la seva primera exposició a París, a l’espai del Centre d’Études Catalanes, s’insereix en una línia de consolidació professional que ve determinada per la solidesa d’un llenguatge apassionat, sincer i resolt.
Des dels inicis, l’obra de l’autor resta caracteritzada per una intensitat vigorosa que adopta, a voltes, un dibuix escrupolosament natural o, en altres ocasions, una traça gruixada i simplificadora de ressò expressionista. En aquest sentit, algun gest pictòric de Mesquida recorda la contundència visual d’Antoni Tàpies, un dels seus referents. La forma humana —molt sovint com un cant a la nuesa— ha anat centrant, en gran mida, la seva trajectòria com a metàfora de circumstàncies aparentment irrellevants com són ara la vida quotidiana, l’entorn emocional, les obsessions, la sexualitat... Tot subratllat, esparsament, per esparpells d’escriptura i grafismes. Un escenari grotesc i de forta empremta onírica encercla els motius en una atmosfera, no exempta d’angoixa, que esdevé crítica amb la hipocresia, amb els convencionalismes i amb els estaments. És en aquesta via on floreix un anecdotari àcid i irònic que no exclou una reflexió profunda entre el físic i l’anímic o entre el matèric i l’espiritual; com pertoca a hom il·luminat per la constel·lació de Sagitari.
Aquest és el discurs que caldria matisar, llavors, en funció de la constant evolució de l’artista i que dificulta encara més, per si fos poc, una mirada endolcida i complaent. La recerca contínua l’ha conduït a la conquesta d’un tema mític dins la història de l’art: la tauromàquia. És el darrer tram del treball de l’artista i s’exposa per primer cop a la ciutat del Sena. Quan el debat entre els defensors dels components culturals i els qui vetllen per la integritat física de l’animal —per reduir-ho als mínims elements— ha conclòs amb la prohibició per part de la Generalitat de Catalunya, l’obra de Mesquida aposta per l’evocació de personatges unidireccionals i insolents —potser ridículs— que actuen dins el món dels bous. Nogensmenys, el creador confessa que l’atracció principal envers la iconografia taurina rau en el dispositiu teatral de la festa que gira al voltant d’una tragèdia salvatge i impietosa. No és la primera vegada que les teles i les escultures de Mesquida s’afanyen en la figuració animalística; de fet, sol ésser-ne recorrent. L’emblema de la Creta minoica, que procedia de l’anterior Edat del Bronze, podia assolir una significació relacionada amb la valentia o amb diversos ritus iniciàtics a la vida adulta; actuacions en les quals participava el concepte de l’entreteniment popular. L’escena de l’home davant la bèstia ha eixit des d’aleshores, i sense renunciar a cap d’aquests arguments, en imatges notables de l’antiga Roma, de Francisco de Goya i de Miquel Barceló —altre mallorquí de naixença.
L’acarnissament de les obres proposades no és de digestió païda perquè respon a una entelèquia que s’anunciava d’embrollada resolució i per a la qual l’escultura —compartint un ideari proper a Joan Brossa— aporta una trencadora dimensió: la immolació del torero, talment el Crist a la creu. Tant és així com que la plenitud de Pulverem reverteris no amaga indecisions i provatures perquè prové dels anys en els quals el creador aprengué a escoltar-se amb fermesa i a prescindir del superflu per sublimar només l’obra, només l’art; ni que sigui per abnegació i per sacrifici.

Gabriel Carrió
Historiador i crític de l’art